Crònica Ultra Trail Aneto Posets

Mare meva quina cursa, segurament la més dura técnicament que he fet mai, bé millor confrmo, la més dura que he fet mai. si podeu algun dia aneu a fer un volt pel coll de salenques amb neu dura, ja veureu del que parlo.

Bé, intentaré resumir una mica, vam arribar Dijous nit per poder descansar bé, ja que la cursa sortia Divendres a les 00h, vam estar tot el dia tranquilets descansant i cap a la nit els nervis començàvem a apretar, havia entrenat molt bé per aquesta cursa i sabia que venia en bones condicions, objectiu 20-25 primers, venia gent bona però havíem d'intentar junt amb el Mario estar allí davant. 

Vam sortir des de Benasque camí del primer refugi el qual assolim crec entre els 20 primers 13km amb 800 de desnivell en 1:28h, a tope, aquí paro a treure pals i perdo al Mario entre la nit, arribem al coll de Vallibierna (2750m) i el tinc a 3min però ni ho se, baixada supertécnica amb pedres i neu, aquí si no em van passar 30 tios no em va passar cap, m'ho prenc amb calma i penso que hi ha molta cursa on el terreny serà més favorable per mi, tot arribarà, pujem una mica als llacs d'anglios i baixada també molt técnica cap al barranc de salenques, al costat del túnel de Vielha, aquí segueixo perdent posicions i em diuen que vaig el 50, això no pinta bé, començo el coll de Salenques i se'ns fa a tots etern, aquí els parcials marxen a pendre pel sac, arribo dalt a les 8.28h a 10min del Mario, passant abans per una pala de neu amb corda que si caus, literalment deixes la vida, no és tram per una Ultra (primer gran error).

A partir d'aquí baixo bastant desconectat i enfadat, m'equivoco de camí un parell de vegades i vec que el temps no és bó però que realment no vaig cansat, arribo al Hospital de Benasque a les 11.20h i em trobo amb el Mario i tots els meus supporters, allí anem junts amb el X.Mundet fins a Benasque, recuperant sensacions i passant gent, passem aquest punt i OH sorpresa vaig el 28, la gent està reventada i han plegat un munt, em motivo em fico musiqueta i desorés de pujar a Cerler i tornar a baixar, ale cap a munt 1900 m+ fins el coll de la forqueta, em vec bé i vaig passant corredors fins el refugi, em diuen que vaig el 21, això marxa d'allò més bé, fins que entra una tempesta eléctrica que ens acullona a tots i ens fa baixar cap enrere, mare meva la que ens va enganxar, abandonem tots els que anàvem, encara no sé pero finalment em donen a la general, posició 26, bé dona igual, crec que tenia cames per estar dins dels 20 primers, intentarem fer-ho millor a UTSM, proper i últim objectiu de la temporada.

He intentat resumir una mica les sensacions, crec que a l'últim coll vam pendre la decisió més segura i correcta, hi han mil curses com per jugàrte la vida amb tempesta elèctrica i rius a tope d'aigua.

Crònica de Jordi Justicia I Mario Ortiz