Col Du Tourmalet

22 de juliol de 2013, quarts de set del matí, surto a buscar el pà per fer els entrepans de les noies i meu, noies??? doncs si, aquesta vegada els “companys de viatge” són noies totes elles. Totes tres components de les ciclistes A Pinyó Fix (Ana Sánchez, Mònica Cidoncha i la meva dona Susana Vázquez).

Un bon esmorzar, preparar casc, guants, bidons, barretes energètiques...carregar bicicletes al cotxe i cap a Sainte Marie de Campan que hi falta gent.

L’aproximació al punt de partida es fa una mica llarga però val la pena, amb el cotxe gaudirem de tres ports de muntanya molt coneguts pels amants del ciclisme i del tour de frança (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin).

Deixem els cotxes just a l’entrada del poble, a pocs metres comença la pujada al mític Col du Tourmalet, sortim tots junts, aprofito per fer unes fotos a les noies però desseguida intento agafar un ritme còmode, no he vingut a fer una cronoescalada sinó a gaudir del cicloturisme, tot just abans de sortir hem comentat que el millor serà que cadascú vagi al seu ritme i que quan arrivi al coll baixaré a trobar-les a elles per acomanyar-les els darrers quilòmetres.

A cada quilòmetre hi ha un cartell informatiu on hi posa el que queda per arrivar dalt i la mitjana de pendent, i és molt d’agraïr perquè com tots sabeu quan s’està pujant un coll sempre vas pensant...”falta molt?”

Passat el poblet d’Artigues miro el rellotge, fa poc més de 40 minuts que estic pujant, la veritat és que no s’està fent dur, potser és perquè pujo sol i a un ritme còmode, la qüestió és que estic gaudint i molt, però ara comencen els desnivells durs, a partir d’aquí la mitjana de pendent ja no baixa en cap moment del 8%, i entre els dos túnels que hi ha més amunt i l’estació d’esquí de La Mongie m’adelanten dos ciclistes als que intento seguir uns metres però van massa forts i si els segueixo els darrers quilòmetres es poden fer molts durs, així que segueixo al meu ritme i continuo gaudint d’un paissatge excepcional.

Passat el km. 13 miro amunt, ja es veuen les “paelles” que fa la carretera els darrers quilòmetres, no es gaire diferent de qualsevol altra coll que pugi ben amunt, de fet setmanes abans vaig pujar el Mont Caro i reconec que em va servir de molta ajuda perquè és molt semblant al Tourmalet, la diferència bàsicament és que aquest que estic fent avui no té cap lloc d’aquells que els ciclistes anomenem “descansillos”.

Al darrer revolt trobo un ciclista aturat, l’animo a continuar amb mi els darrers metres  però pel que em sembla entendre té rampes a les cames, li ofereixo algo de menjar però diu que ja té de tot i que prefereix descansar uns minuts, jo sóc concient que falta molt poc així que m’aixeco de la bicicleta i rodo uns metres sense seure fins que de sobte vec el monument que fa hora i mitja que busco, el d’un cicliste nuet pujat a una bicicleta i que conmemora la primera vegada que es va pujar al Tourmalet durant un Tour de França que va ser el 1910 i que curiosament aquest any que es fa 100 anys de la prova ciclista més important del món no s’ha pujat.

He trigat aproximadament una hora i mitja en pujar, per mi no és important el temps que he invertit a pujar, però és inevitable mirar el rellotge, busco algú que em faci una fotografia per inmortalitzar el moment i descanso una mica, és un moment per gaudir sobretot perquè el dia és esplèndit i les vistes excepcionals... ara toca baixar, he promés a les noies que les acompanyaria els darrers quilòmetres, així que començo a baixar, adelanto un ciclista i a poc més de tres quilòmetres trobo la Mònica, freno i sento algú que crida, per lo vist el ciclista que he adelantat més amunt s’ha posat a roda i no me n’he adonat, noto l’impacte al darrera però no arrivo a caure de la bicicleta, en canvi l’altre cicliste va per terra, reconec que és culpa meva i celebro que no haguem près mal cap dels dos, però la roda del darrera de la meva bicicleta està feta un vuit, la Mònica s’atura i baixa de la bicicleta per comprovar que estem bé, però li dic que continui pedalant, ho està fent molt bé, miraré de baixar fins La Mongie a veure si trobo una solució per la bicicleta i tot just arrivar trobo l’Ana i la Susi que s’acaben d’aturar per descansar una mica.

La Susi es queixa, està molt cansada i sembla ser no ha estat bona idea explicar-li el que m’ha passat, tot i així tant ella com l’Ana continuen pedalant, una espera l’altra i es donen ànims, però se’ls està fent molt llarg, així que prefereixen que pugi a fer companyia a la Mònica metre elles van fent els darrers quilòmetres. Com puc arrivo adalt i trobo la Mònica asseguda a la terrassa del bar fent un café amb uns ciclistes estrangers, està contenta però preocupada al mateix temps, les noies triguen molt, li dic que  s’ho estan prenent amb calma i que ja arrivaran i quan fa aproximadament 3 hores que hem sortit de Sainte Marie de Campan apareixen al darrer revolt les dues, l’Ana apretant els darrers metres, està eufòrica, darrera seu la Susi a qui acompanya corrents al costat la Mònica, ja som tots dalt és un moment especial, molt emotiu quan la Susi trenca a plorar perquè se n’adona de lo dur que pot arrivar a ser el ciclisme i comprova allò que tantes i tantes vegades li he dit...que no es pot explicar el que un sent quan puja una muntanya, que ho ha d’esbrinar un mateix.