El passat dissabte 20 d’Octubre a les 9h00 es va donar el tret de sortida d’una nova edició de l’Ultra Trail de la Serra del Montsant amb uns núvols ben negres que ens feien intuir que la pluja no trigaria en arribar. L’Organització, degut a les previsions meteorològiques, va reduir la distància de la cursa a 91 km, evitant que els corredors arribessin a la Serra Major que és la part del circuit amb més alçada.
A les 8:50 vaig de camí a la línia de sortida a Cornudella de Montsant i em trobo al meu amic Xavi Mundet que farà d’escombra durant tot el recorregut de la cursa, s’ha de tenir moral... no puc evitar fer-li el comentari: -Xavi, avui podràs córrer que el casc no és material obligatori- i és que al Xavi el van desqualificar a la Duatló de Núria fa 15 dies, per oblidar-se el casc de la bici. Bé, em col·loco al “corralillo” de sortida i parlo amb amics que ja són habituals d’aquestes proves. Abans de la sortida es guarda un minut de silenci per la Teresa Farriol que ens va deixar durant la darrera edició de l’Utra Trail Cavalls de Vent. Seguidament, ens desitgem sort i tots a córrer direcció la Serra Major per agafar el GR-174. De moment, la meteorologia ens respecta i, tot i que els núvols són ben negres, encara no ha començat a ploure.
En menys d’una hora arribo a Albarca, 2n punt de control de la cursa, junt amb en Marc Costa, un habitual company de raids. A l’entrada del poble em creuo amb el grup capdavanter; sincerament, no entenc com poden anar tan ràpid. Seguidament, i desviant-nos del recorregut habitual de l’UTSM, agafem una pista molt corredora amb constants tobogans, que ens porta fins a l’ermita de Sta. Magdalena. Normalment, quan comences un Ultra Trail et reserves i penses que encara queden molts quilòmetres i no has de cremar-te aviat, però avui no tinc aquest pensament, des del principi agafo un ritme ràpid i, tot i que me’n adono que no aguantaré tota la cursa així, no faig gaire cas al meu cap. El ritme als 12-13 quilòmetres és increïble i penso que cada vegada hi ha més nivell en aquestes curses.
Després d’una baixada i un tram d’asfalt arribem a Ulldemolins, ara toca esmorzar! Intento no adormir-me gaire, agafo un entrepà i bec la meva beguda preferida dels Ultra Trails: Coca-cola. Pugem a l’ermita de St. Antoni i comencem el tram més llarg sense avituallament de la cursa. Es tracta del “congost de Fraguerau”, un lloc molt bonic amb un corriol molt estret i rocós que, degut a la pluja dels darrers dies, es fa una mica relliscós. Mentre corro en solitari, penso que és un lloc molt bonic per fer-hi una excursió, hi tornaré en pocs dies per gaudir del paisatge.
Corro pel Congost tan ràpid com puc sense reservar res i agafo a un grup de 5 persones, em quedo darrere d’ells una estona amb la intenció de recuperar una mica i avançar-los. Abans d’arribar al pantà de Margalef em quedo sense aigua. Suposo que és psicològic però just ara tinc molta set. Ara corro junt amb 2 nois de Castelló que porten molt bon ritme i avancem un parell de corredors. Abans d’arribar a Margalef em despenjo d’ells, com si les forces em disminuïssin i penso que no tindria que haver anat tan ràpid. Arribo a Margalef i bec molta aigua, omplo el camel-bag i me’n adono que estic davant la primera crisis del dia. Marxo del control i només tinc ganes de caminar, però em proposo que l’objectiu d’aquest Ultra ha de ser no parar de córrer. Faig cas del meu cap i corro sense parar fins a la Bisbal de Falset. Durant aquest sector m’arriba el que portava tanta estona esperant, comença ploure.
A la Bisbal de Falset registro el sportident al control i començo una llarga pujada fins l’ermita de la mare de Déu de la Foia, encara no entenc perquè no vaig agafar aigua a la Bisbal de Falset. Durant la pujada, segueixo l’objectiu del dia: No paris de córrer. 5km abans d’arribar a l’ermita torno a quedar-me sense aigua, quina ràbia! Vaig en un grup amb 3 persones més i comento en veu alta: - estic sec-, seguidament es fa un silenci, jo esperava que algú me’n oferís, que innocent...
Em despenjo una mica del grup per no passar-ho malament sense aigua. No ha parat de ploure des de la Bisbal, però ni plou fort ni fa fred, diria que fins al moment fa un temps ideal! Quan arribo a l’ermita de la Foia m’emporto una bona sorpresa, la primera noia m’atrapa i m’avança tranquil·lament; com corria, ho feia amb una naturalitat que semblava que no s’hi esforcés. Agafo una pista ampla fins a Cabacés, on m’hi espera la meva noia per ajudar-me. Estic xopat, em canvio de roba, menjo pasta, coca-cola, 2 croissants energètics del Carbonell i a seguir. Fa una setmana vaig entrenar aquesta part del recorregut i ja sé que m’espera els propers quilòmetres. Sense parar de córrer, arribo fins a la base del “Grauet de les Obagues” camí de la Figuera. Quan comença la pujada el meu cap li diu a les meves cames que no parin de córrer, però les meves cames envien punxades al meu cap de dolor que, a aquestes alçades de la cursa, casi em fan asseure a terra mentre la respiració s’accelera. Finalment, camino.
De lluny veig la Figuera, però ara plou tant que gairebé no trec el cap de la caputxa del tallavent i gaudeixo de la sensació d’estar sol a la muntanya amb aquesta tempesta i fent un ultra trail, això no passa cada dia...
Arribo a la Figuera, la meva noia m’espera sota la pluja i em fa assaborir encara més el moment. Estic fent el que més m’agrada i m’acompanya la persona que està amb mi cada dia. No sé si ells no ho saben, però quan ens acompanyen en aquests reptes ens donen una motivació extra que ens fa arribar encara més lluny.
En arribar a la Figuera m’atrapen els 2 nois de Castelló amb qui corria pel “Congost de Fraguerau”, surto del poble amb ells i encarem una llarga baixada. Van massa ràpid i el meu punt fort no són les baixades, torno a quedar-me sol. Fa una setmana vaig fer aquesta part del recorregut i gairebé corro de memòria, però la meva memòria és tan dolenta que em perdo i acabo sortint a la carretera, faig més desnivell del que em tocava en aquest sector. Corro un quilòmetre per l’asfalt i arribo al control de la Vilella Baixa per un carrer on no m’esperaven, tothom es queda sorprès i en aquell moment me’n adono que tothom deu estar pensant que he arribant en cotxe. Es fa el silenci i jo no trobo cap excusa creïble per explicar, així que marco amb el sportident al control i marxo abans que ningú pregunti res.
El tram de la Vilella Baixa a la Vilella Alta és duríssim, només son uns 5 km, però puges, baixes i tornes a pujar, amb els quilòmetres que portem la baixada se’m fa molt dura i els meus passos cada vegada son més curts.
Surto de la Vilella Alta per una pista ampla i el meu cap em recorda l’objectiu de l’Ultra, tot i que el sector fa pujada, faig cas i no paro de córrer fins arribar a Scala Dei. Pel camí passo a dos corredors, un d’ells se’m posa a córrer al costat, li pregunto d’on és però no em respon, penso que tal i com estan les coses potser no vol que parli en català. Torno a preguntar-li en castellà i aleshores se’n adona que li estic parlant. Em quedo al·lucinant quan em diu que és sord! Penso que, encara que la seva discapacitat no afecta directament a la pràctica de l’esport que practiquem, ha de ser una persona amb un esperit de superació immens i desperta en mi una gran admiració. Arribem junts a l’avituallament de Scala Dei, mengem un entrepà per separat, però la meva curiositat em fa esperar a que surti per anar-hi al darrere. Així ho faig, correm junts fins a la Cartoixa i, mentre ell em llegeix els llavis, m’explica que també ve de Castelló i els ultres que ha fet fins ara. Ara plou més que mai i jo segueixo gaudint del dia amb la muntanya, la pluja i, ara, amb la companyia. Quan passem pel Control on hi son la Silvia i en David Toll em diuen que ens queden 5km per Morera i uns 13 fins al final, jo li explico al meu company i me’n adono que la seva discapacitat si és un handicap per aquestes curses. Intento imaginar-me com deu ser la seva situació en el silenci absolut aliè dels perills mentre entrena en una ciutat o a prop d’una carretera. Encara no és fosc però entrem dins la boira i perdem molta visibilitat, tot i això el recorregut ha estat molt ben senyalitzat en tota la cursa. Mentre no para de ploure arribem junts a la Morera de Montsant, dos persones esperen al meu company movent les mans obertes en l’aire.
Mengem, bevem, ens col·loquem els frontals i encarem l’últim sector de l’Ultra Trail. Correm uns deu minuts sense engegar el llum, però quan ens endinsem al bosc els connectem per primera vegada. El tram de la Morera fins al primer encreuament de carretera és un corriol molt maco i corredor dins el bosc. Creuem la carretera per dues vegades i en uns 15 minuts arribem al control del “camí dels Cartoixans”. Ja no ens queda gaire i baixem amb les forces de reserva pel GR camí de Cornudella. En arribar a Cornudella, ens donem la mà ens abracem i ens agraïm la companyia del tram final de la cursa. Per a mi ha estat una experiència molt bonica i, una vegada més, l’esport m’ha ajuda a aprendre coses de la vida que van més enllà del pur estat físic que et permet practicar-lo.
Finalment, han estat unes 11 hores i 15 minuts; jo estic molt content de com ha anat tota la cursa i, més enllà del resultat, de la gran aventura viscuda sota la pluja. Mentre corria només desitjava arribar i, ara que ja soc a casa, desitjo que la propera aventura arribi aviat.
