https://www.facebook.com/?ref=home#!/profile.php?id=525901969
Etapa 1:
Son les 5h40 i sona el despertador, he dormit la nit sencera, sembla que la experiència que vaig adquirint m'ajuda a no estar tan nerviós.
Avui comença la Titan Desert, la cursa en bicicleta de muntanya mes dura del món. Ja fa molt mesos que estic inscrit, fa molts mesos que sé que he d'entrenar, però arriba l'últim dia i no sé si estic realment preparat.
Esmorzar, preparar la bossa i cap a la sortida. S'han de fer tots els tràmits obligats per l'organització: passar el control de firmes de sortida, recollir 3 litres d'aigua i entregar la resta d'equipatge als camions de transport. Faig els últims ajustos a la bicicleta i vaig cap a la linea de sortida. Espero gairebé 20 minuts i me'n adono que hi ha una cosa comú en tots els participants: "Estem tots cagats de por!". Mentrestant, comento amb els companys de Tarragona com encarar la etapa: reservar o sortir a tope? el meu company d'habitació em diu la frase curiosa del dia: "Mario, cuanto menos tardes, menos sufres".
Donen la sortida, només començar trobem 2km aproximats de dunes on és impossible pedalar, així que tots a carregar la bicicleta i omplir els peus de sorra. Quan sortim del sector de dunes necessito aturar-me per treure'm tota la sorra que m'ha entrat dins les sabates. Intento no perdre gaire temps i començo a rodar per trobar un bon grup. Tinc sort i agafo el grup on Melchor Mauri està tirant, això vol dir que anem molt ràpid.
Els primers 30km els faig amb bones sensacions és una pista ràpida i amb un terreny sense gaires dificultats. A partir d'aquí entrem en una sèrie de pistes pedregoses que ens obliguen a trencar el ritme i circulem a uns 15km/h com a molt.
Ràpidament perdo contacte amb el grup d'en Mauri i començo a passar-ho malament. Trobem un vent cada vegada mes fort de cara que ens obliga a esforçar-nos encara mes. Al km 60 aproximadament, m'agafa la Nuria Lauco, guanyadora de les 2 últimes edicions de la Titan Desert. Inicialment, ella era la meva referència, però ara he entrat en un bloqueix físic i mental que només em permet seguir-la amb molt d'esforç fins el avituallament del km 70.
Han estat uns 40km molt molt durs, potser els pitjos que he fet mai sobre una bicicleta; calor, vent i pedres. A partir d'aquest avituallament la pista es fa mes ciclable i ens permet aumentar la velocitat amb facilitat.
Finalment, arribo al campament després de 5h 36 minuts a la 150ena posició. Estic content, però no crec que faci massa bona cara.
Ha guanyat Roberto Heras amb una mica mes de 4hores i tots els qui han estat en altres edicions de la cursa, coincideixen en els seus comentaris: "Ha estat la etapa mes dura que recorden".
Demà comença l'etapa marató, això vol dir que seran dos dies sense assistència mecànica i haurem de carregar amb sacs de dormir i tot allò que necessitem per passar la nit. Jo només demano que desapareguin les pedres i pari el vent.
Son les 5h40 i sona el despertador, he dormit la nit sencera, sembla que la experiència que vaig adquirint m'ajuda a no estar tan nerviós.
Avui comença la Titan Desert, la cursa en bicicleta de muntanya mes dura del món. Ja fa molt mesos que estic inscrit, fa molts mesos que sé que he d'entrenar, però arriba l'últim dia i no sé si estic realment preparat.
Esmorzar, preparar la bossa i cap a la sortida. S'han de fer tots els tràmits obligats per l'organització: passar el control de firmes de sortida, recollir 3 litres d'aigua i entregar la resta d'equipatge als camions de transport. Faig els últims ajustos a la bicicleta i vaig cap a la linea de sortida. Espero gairebé 20 minuts i me'n adono que hi ha una cosa comú en tots els participants: "Estem tots cagats de por!". Mentrestant, comento amb els companys de Tarragona com encarar la etapa: reservar o sortir a tope? el meu company d'habitació em diu la frase curiosa del dia: "Mario, cuanto menos tardes, menos sufres".
Donen la sortida, només començar trobem 2km aproximats de dunes on és impossible pedalar, així que tots a carregar la bicicleta i omplir els peus de sorra. Quan sortim del sector de dunes necessito aturar-me per treure'm tota la sorra que m'ha entrat dins les sabates. Intento no perdre gaire temps i començo a rodar per trobar un bon grup. Tinc sort i agafo el grup on Melchor Mauri està tirant, això vol dir que anem molt ràpid.
Els primers 30km els faig amb bones sensacions és una pista ràpida i amb un terreny sense gaires dificultats. A partir d'aquí entrem en una sèrie de pistes pedregoses que ens obliguen a trencar el ritme i circulem a uns 15km/h com a molt.
Ràpidament perdo contacte amb el grup d'en Mauri i començo a passar-ho malament. Trobem un vent cada vegada mes fort de cara que ens obliga a esforçar-nos encara mes. Al km 60 aproximadament, m'agafa la Nuria Lauco, guanyadora de les 2 últimes edicions de la Titan Desert. Inicialment, ella era la meva referència, però ara he entrat en un bloqueix físic i mental que només em permet seguir-la amb molt d'esforç fins el avituallament del km 70.
Han estat uns 40km molt molt durs, potser els pitjos que he fet mai sobre una bicicleta; calor, vent i pedres. A partir d'aquest avituallament la pista es fa mes ciclable i ens permet aumentar la velocitat amb facilitat.
Finalment, arribo al campament després de 5h 36 minuts a la 150ena posició. Estic content, però no crec que faci massa bona cara.
Ha guanyat Roberto Heras amb una mica mes de 4hores i tots els qui han estat en altres edicions de la cursa, coincideixen en els seus comentaris: "Ha estat la etapa mes dura que recorden".
Demà comença l'etapa marató, això vol dir que seran dos dies sense assistència mecànica i haurem de carregar amb sacs de dormir i tot allò que necessitem per passar la nit. Jo només demano que desapareguin les pedres i pari el vent.
etapa 2 Boudnib-Talsint 103km:
He descansat força be la nit anterior i he gaudit d'una nit diferent. Les
nits nits al dessert son increibles, intentant-me aillar una mica del caos
del campament, camino uns kms dessert endins per gaudir del silenci absolut
i poder observar una quantitat d'estels només vistes en la foscor del
Sahara. Us asseguro que la lluna és diferent aquí, està rodejada per una
mena d'anell que mai abans havia vist.
Al matí segúent, comença la marató. 5h45 i sona el despertador, ja ho tenim
gairebé tot preparat des d'ahir a la nit. Durant la marató s'ha de fer la 2a
i 3a etapa sense rebre cap tipus d'assistència, així que ens obliga a sortir
força carregats: sac de dormir, eines per a possibles averies, cremes,
vaselines, isotónics recuperadors i roba d'abric, ja que la nit del dessert,
a mes de bonica, és molt freda.
Avui ens esperen 103km amb un petit port de muntanya sobre el km 40. Surto
molt fort des del inici, ja que ens han dit que la etapa es plana i rodadora
i això és lo meu. Agafo un grup que roda ràpid i em deixo portar els primers
kms per ells.
Des de Cambrils, imaginava una Titan amb molta sorra i dunes, però en comtes
d'això ens hem trobat un terreny molt pedregós i amb petites muntanyes
rocoses.
A la cua del grup que he escollit, disfruto del paissatge i me'n adono de la
insignificància del ésser humà perdut enmig de la inmensitat del dessert..
Ja s'han donat alguns casos d'abandonaments per accidents i, personalment,
ho trobo ben llògic, el ritme és rapidissim i mentre rodem dins el pilot, és
impssible veure totes les pedres o deformacions del terreny fins que ens ho
trobem a sobre. Al km 50 aproximadament pateixo el primer accident dins el
meu grup. Per sort, intento guardar sempre uns 4 metres amb el corredor que
em precedeix per poder reaccionar a temps i he pogut esquivar els 3 companys
que han caigut.
Sobre el km 60 arriba el moment mes maco fins ara de la Titan, creuem un
poblat força gran enmig del dessert. Només entrar he vist una escola, però
curiosament tots els nens amb els professors son al carrer per aplaudir-nos
mentre ens miren bocabadats. No son els primers natius que veiem durant la
cursa, però la imatge del poblat em fa reflexionar de la sort que tenim els
qui anem sobre les bicicletes per haver nascut uns centenars de kms mes al
nord.
He descansat força be la nit anterior i he gaudit d'una nit diferent. Les
nits nits al dessert son increibles, intentant-me aillar una mica del caos
del campament, camino uns kms dessert endins per gaudir del silenci absolut
i poder observar una quantitat d'estels només vistes en la foscor del
Sahara. Us asseguro que la lluna és diferent aquí, està rodejada per una
mena d'anell que mai abans havia vist.
Al matí segúent, comença la marató. 5h45 i sona el despertador, ja ho tenim
gairebé tot preparat des d'ahir a la nit. Durant la marató s'ha de fer la 2a
i 3a etapa sense rebre cap tipus d'assistència, així que ens obliga a sortir
força carregats: sac de dormir, eines per a possibles averies, cremes,
vaselines, isotónics recuperadors i roba d'abric, ja que la nit del dessert,
a mes de bonica, és molt freda.
Avui ens esperen 103km amb un petit port de muntanya sobre el km 40. Surto
molt fort des del inici, ja que ens han dit que la etapa es plana i rodadora
i això és lo meu. Agafo un grup que roda ràpid i em deixo portar els primers
kms per ells.
Des de Cambrils, imaginava una Titan amb molta sorra i dunes, però en comtes
d'això ens hem trobat un terreny molt pedregós i amb petites muntanyes
rocoses.
A la cua del grup que he escollit, disfruto del paissatge i me'n adono de la
insignificància del ésser humà perdut enmig de la inmensitat del dessert..
Ja s'han donat alguns casos d'abandonaments per accidents i, personalment,
ho trobo ben llògic, el ritme és rapidissim i mentre rodem dins el pilot, és
impssible veure totes les pedres o deformacions del terreny fins que ens ho
trobem a sobre. Al km 50 aproximadament pateixo el primer accident dins el
meu grup. Per sort, intento guardar sempre uns 4 metres amb el corredor que
em precedeix per poder reaccionar a temps i he pogut esquivar els 3 companys
que han caigut.
Sobre el km 60 arriba el moment mes maco fins ara de la Titan, creuem un
poblat força gran enmig del dessert. Només entrar he vist una escola, però
curiosament tots els nens amb els professors son al carrer per aplaudir-nos
mentre ens miren bocabadats. No son els primers natius que veiem durant la
cursa, però la imatge del poblat em fa reflexionar de la sort que tenim els
qui anem sobre les bicicletes per haver nascut uns centenars de kms mes al
nord.
Etapa 3 Talsint-Out El Haj 145km:
Ha estat la nit mes dura de totes, la etapa marató (composta per les etapes
2 i 3) ens ha obligat a dormir a terra. M'aixeco amb mal d'esquena i crec
que encara em fa mes mal quan recordo que avui ens esperen mes de 144km
d'etapa. És la etapa mes llarga de la edició 2011.
Com cada matí: esmorzar, preparar la motxilla, control de firmes i recollir
els 3 litres d'aigua que facilita la organització.
A les 8 donen la sortida en grup. Els primers 7,5km son neutralitzats, així
que me'ls passo xerrant amb el meu company d'habitació. Seguidament,
afrontem els primers 20km d'etapa cronometrada, la pista és molt estreta i,
tot i que hi ha corredors que arrisquen per avançar posicions, jo em quedo
amb le meu company. La etapa és molt llarga i tinc la sensació que
necessitaré les forces mes endavant.
Del km 20 al 30 entrem en una pista mes técnica i creuem una série de
“oueds” (rius secs) que ens obliguen a baixar de la bicicleta. Durant aquest
sector es veuen moltes averies i fins i tot un accident importat, dos
companys hauran d'abandonar la cursa i un d'ells passarà per quiròfan.
Passat el km 30 la pista torna a ser ràpida. Gairebé sense adonar-nos
arribem al km 50, avui vaig acompanyat pel meu company d'habitació i això fa
que els kms no es facin tan pessats. Avui no hem creuat grans poblats, però
de tant en tant, i al mig del dessert, trobem natius que no entenc d'on
venen, on van i, sobretot, com sobreviuen caminant sota aquestes
temperatures (estem a uns 40 graus).
Pots prendret la Titan de dues maneres: una és mirant la classificació i
l'altre és mirant el paissatge. Crec que el que jo faig és mirar el
paissatge tan ràpid com puc.
El km 70 tot canvia, la pista ràpida es transforma en un camí pedregós que
ens obliga a baixar molt el ritme. Les hores sobre la bicicleta i les pedres
del terreny comencen a passar-nos factura a tots i crec que no soc l'únic
participant que a cada rebot del sillin per una pedra veig les estels. El
camí dolent s'allarga fins el km 100 i me'n adono que aquest tram em deixarà
tocat. Tinc un dolor a l'esquena important, mal al entrecuix i punxades a
les plantes dels peus, ja no sé quina postura agafar sobre la bicicleta.
Ha estat la nit mes dura de totes, la etapa marató (composta per les etapes
2 i 3) ens ha obligat a dormir a terra. M'aixeco amb mal d'esquena i crec
que encara em fa mes mal quan recordo que avui ens esperen mes de 144km
d'etapa. És la etapa mes llarga de la edició 2011.
Com cada matí: esmorzar, preparar la motxilla, control de firmes i recollir
els 3 litres d'aigua que facilita la organització.
A les 8 donen la sortida en grup. Els primers 7,5km son neutralitzats, així
que me'ls passo xerrant amb el meu company d'habitació. Seguidament,
afrontem els primers 20km d'etapa cronometrada, la pista és molt estreta i,
tot i que hi ha corredors que arrisquen per avançar posicions, jo em quedo
amb le meu company. La etapa és molt llarga i tinc la sensació que
necessitaré les forces mes endavant.
Del km 20 al 30 entrem en una pista mes técnica i creuem una série de
“oueds” (rius secs) que ens obliguen a baixar de la bicicleta. Durant aquest
sector es veuen moltes averies i fins i tot un accident importat, dos
companys hauran d'abandonar la cursa i un d'ells passarà per quiròfan.
Passat el km 30 la pista torna a ser ràpida. Gairebé sense adonar-nos
arribem al km 50, avui vaig acompanyat pel meu company d'habitació i això fa
que els kms no es facin tan pessats. Avui no hem creuat grans poblats, però
de tant en tant, i al mig del dessert, trobem natius que no entenc d'on
venen, on van i, sobretot, com sobreviuen caminant sota aquestes
temperatures (estem a uns 40 graus).
Pots prendret la Titan de dues maneres: una és mirant la classificació i
l'altre és mirant el paissatge. Crec que el que jo faig és mirar el
paissatge tan ràpid com puc.
El km 70 tot canvia, la pista ràpida es transforma en un camí pedregós que
ens obliga a baixar molt el ritme. Les hores sobre la bicicleta i les pedres
del terreny comencen a passar-nos factura a tots i crec que no soc l'únic
participant que a cada rebot del sillin per una pedra veig les estels. El
camí dolent s'allarga fins el km 100 i me'n adono que aquest tram em deixarà
tocat. Tinc un dolor a l'esquena important, mal al entrecuix i punxades a
les plantes dels peus, ja no sé quina postura agafar sobre la bicicleta.
Etapa 4 Out El Haj-Debdou 103km:
Ahir al vespre vaig haver de passar pel Servei Mèdic. El dolor d'esquena no
millorava i tinc llagues al entrecuix.
Avui ens espera la “etapa reina” segons la organització. Sobre el paper
ningú ho diria, doncs no té un gran desnivell ni tampoc és la mes llarga,
però ens avisen que el terreny serà dur i lent.
Tothom surt molt ràpid i tenim el vent a favor, sense complicacions
importants arribem al km 40. Aquí comencen els 20km mes durs de la Titan
Desert 2011. Pedres, pedres i mes pedres, és impossible agafar un ritme
constant i l'únic objectiu és avançar metre a metre fins que s'acabi el
patiment.
Del km 40 al 50 vaig fent com puc, notant cada pedra com fa rebotar el meu
cul llagat i apreto les dents per no cridar. A partir del km 50 és encara
pitjor, comencen els 10kms bojos de la Titan, entrem dins un bosc amb arbres
i cadascú escull el seu camí seguint el seu instint orientatiu. Jo porto el
llibre de ruta dins la motxilla, doncs no l'he necessitat en tota la cursa.
Fins ara trobava els camins ben marcats o seguia la gent que portava davant.
Per sort, he vist el Melchor Mauri dues posicions davant meu, així que
decideixo confiar en les seves 6 Titans d'experiència i em posso a roda
seva. El camí és tan dolent que fem uns 4 o 5 km caminant en un tram de 10.
Sembla que he agafat una bona referència i quan arribo al avituallament del
km 62 ens informen que s'ha perdut molta gent.
Del km 62 al 82 seguim una pista plena de pujades i baixades que desgasten
les poques forces que ens quedaven. A més, la pista és dura amb molts petits
relleus poc visibles que obliguen a estar molt atent.
Arribem al km 82 on comença un llarg descens de 20km fins l'arribada. Baixo
tan ràpid com les cames, els braços, la meva tocada esquena i el meu ferit
cul em deixen. La baixada em fa perdre els 2 bidons d'aigua de la bicicleta,
no sé com ho faré demà...
Finalment, al km 103 s'acaba la etapa. Per mi, no ha estat aquesta la mes
dura tal i com ens havien avisat. Personalment, crec que la primera etapa
ens va deixar a tots molt espantats i a partir d'aleshores tot ha anat a
millor.
Ahir al vespre vaig haver de passar pel Servei Mèdic. El dolor d'esquena no
millorava i tinc llagues al entrecuix.
Avui ens espera la “etapa reina” segons la organització. Sobre el paper
ningú ho diria, doncs no té un gran desnivell ni tampoc és la mes llarga,
però ens avisen que el terreny serà dur i lent.
Tothom surt molt ràpid i tenim el vent a favor, sense complicacions
importants arribem al km 40. Aquí comencen els 20km mes durs de la Titan
Desert 2011. Pedres, pedres i mes pedres, és impossible agafar un ritme
constant i l'únic objectiu és avançar metre a metre fins que s'acabi el
patiment.
Del km 40 al 50 vaig fent com puc, notant cada pedra com fa rebotar el meu
cul llagat i apreto les dents per no cridar. A partir del km 50 és encara
pitjor, comencen els 10kms bojos de la Titan, entrem dins un bosc amb arbres
i cadascú escull el seu camí seguint el seu instint orientatiu. Jo porto el
llibre de ruta dins la motxilla, doncs no l'he necessitat en tota la cursa.
Fins ara trobava els camins ben marcats o seguia la gent que portava davant.
Per sort, he vist el Melchor Mauri dues posicions davant meu, així que
decideixo confiar en les seves 6 Titans d'experiència i em posso a roda
seva. El camí és tan dolent que fem uns 4 o 5 km caminant en un tram de 10.
Sembla que he agafat una bona referència i quan arribo al avituallament del
km 62 ens informen que s'ha perdut molta gent.
Del km 62 al 82 seguim una pista plena de pujades i baixades que desgasten
les poques forces que ens quedaven. A més, la pista és dura amb molts petits
relleus poc visibles que obliguen a estar molt atent.
Arribem al km 82 on comença un llarg descens de 20km fins l'arribada. Baixo
tan ràpid com les cames, els braços, la meva tocada esquena i el meu ferit
cul em deixen. La baixada em fa perdre els 2 bidons d'aigua de la bicicleta,
no sé com ho faré demà...
Finalment, al km 103 s'acaba la etapa. Per mi, no ha estat aquesta la mes
dura tal i com ens havien avisat. Personalment, crec que la primera etapa
ens va deixar a tots molt espantats i a partir d'aleshores tot ha anat a
millor.
Etapa 5: Debdou-Taourirt (62km)
Avui afrontem l'última etapa del Marroc, tot fa pensar que serà un dia tranquil, doncs és l'etapa mes curta de la edició, el desnivell és favorable i demà ens espera l'etapa espanyola, que és la mes dura en desnivell de la Titan Desert 2011. A la linea de sortida tots el participants coincidim en que avui cal reservar-se per a demà.
Donen el tret de sortida i sembla que ens hem tornat tots bojos, el ritme és rapidissim , rodem sobre una pista de terra en grup a uns 35km/h. Suposo que, al ser una etapa curta i sense dificultats, hi ha gent que ho donará tot per estar, encara que només sigui per un dia, al capdavant de la cursa. No han passat ni 10km i ja he vist 4 caigudes, però jo segueixo amb la meva regla dels 3 metres amb el corredor que em precedeix per poder reaccionar a temps.
Avui ens estem apropant a la costa i, si fins ara haviem trobat poblats a comptagotes, ara, en els 30km que portem d'etapa, ja ne'm vist cinc. Hi ha una cosa en comú en tots el poblats: La brutícia. Inicialment, penso que la higiene és un tret que diferencia els europeus amb els africans, però de sobte un dels corredors del grup on em trobo, menja una barreta energètica i llença el paper a terra. Recordo que aquesta ha estat una imatge que he vist repetides vegades durant la cursa, sort que desprès la organització recollia tota la brutícia generada. Així doncs, me'n adono que no existeix aquesta diferència cultural. En canvi, el que encara no he vist a cap poble és un camió d'escombreries, així que arribo a la conclusió que la gran diferència entre ells i nosaltres són els recursos i la organització dels que dispossem.
El ritme avui és tan ràpid que ningú ha parat a cap dels dos avituallaments que la organització ha instal-lat als kms 20 i 50. Definitivament, avui ens hem tornat tots bojos! Al km 56 creuem el primer riu amb aigua de tota la cursa, la quantitat de pedres que s'acumulen a la llera del riu ens fa baixar de la bicicleta i mullar-nos els peus i cames per creuar-lo. Torno a pujar sobre la bici, passo sota un parell de ponts de carreteres asfaltades, doncs ens estem apropant a les grans ciutats, i em trobo a l'arribada del km 62 en poc mes de dues hores d'etapa.
Ara comença el veritable esforç del dia, toca desmuntar la bicicleta, possar-la dins una caixa, dutxar-se, dinar ràpidament i pujar a l'autobus que ens deixarà a Nador, on un vaixell ens portarà fins a Almeria, lloc on comença l'última etapa de la Titan Desert 2011.
Avui afrontem l'última etapa del Marroc, tot fa pensar que serà un dia tranquil, doncs és l'etapa mes curta de la edició, el desnivell és favorable i demà ens espera l'etapa espanyola, que és la mes dura en desnivell de la Titan Desert 2011. A la linea de sortida tots el participants coincidim en que avui cal reservar-se per a demà.
Donen el tret de sortida i sembla que ens hem tornat tots bojos, el ritme és rapidissim , rodem sobre una pista de terra en grup a uns 35km/h. Suposo que, al ser una etapa curta i sense dificultats, hi ha gent que ho donará tot per estar, encara que només sigui per un dia, al capdavant de la cursa. No han passat ni 10km i ja he vist 4 caigudes, però jo segueixo amb la meva regla dels 3 metres amb el corredor que em precedeix per poder reaccionar a temps.
Avui ens estem apropant a la costa i, si fins ara haviem trobat poblats a comptagotes, ara, en els 30km que portem d'etapa, ja ne'm vist cinc. Hi ha una cosa en comú en tots el poblats: La brutícia. Inicialment, penso que la higiene és un tret que diferencia els europeus amb els africans, però de sobte un dels corredors del grup on em trobo, menja una barreta energètica i llença el paper a terra. Recordo que aquesta ha estat una imatge que he vist repetides vegades durant la cursa, sort que desprès la organització recollia tota la brutícia generada. Així doncs, me'n adono que no existeix aquesta diferència cultural. En canvi, el que encara no he vist a cap poble és un camió d'escombreries, així que arribo a la conclusió que la gran diferència entre ells i nosaltres són els recursos i la organització dels que dispossem.
El ritme avui és tan ràpid que ningú ha parat a cap dels dos avituallaments que la organització ha instal-lat als kms 20 i 50. Definitivament, avui ens hem tornat tots bojos! Al km 56 creuem el primer riu amb aigua de tota la cursa, la quantitat de pedres que s'acumulen a la llera del riu ens fa baixar de la bicicleta i mullar-nos els peus i cames per creuar-lo. Torno a pujar sobre la bici, passo sota un parell de ponts de carreteres asfaltades, doncs ens estem apropant a les grans ciutats, i em trobo a l'arribada del km 62 en poc mes de dues hores d'etapa.
Ara comença el veritable esforç del dia, toca desmuntar la bicicleta, possar-la dins una caixa, dutxar-se, dinar ràpidament i pujar a l'autobus que ens deixarà a Nador, on un vaixell ens portarà fins a Almeria, lloc on comença l'última etapa de la Titan Desert 2011.
Etapa 6: Abla-Granada 113km
La megafonia del vaixell em desperta a les 6 informant-nos que ja podem anar a esmorzar al restaurant. Dit i fet, esmorzar, fer la maleta, organitzar la motxilla que portarem durant la cursa, preparar el passaport i a fer cua per passar la duana.
A les 8 en punt pujem a l'autobus al port d'Almeria que ens deixarà a Abla, poble des d'on surt l'última i mes dura de les etapes de la Titan Desert 2011. Arribem sobre les 9:15 al camp de futbol de Abla, busco la caixa on tinc la meva bicicleta desmuntada. Quan començo a muntar-la recordo que tinc que reparar el fre de la roda del darrere, doncs a mitjans de l'etapa d'ahir em vaig quedar sense fre i avui amb el desnivell que te la cursa segur que el necessitaré en les baixades. M'estresso, només em queda una hora i quart per la sortida i tinc que muntar la bici, reparar el fre, passar el control de firmes, recollir els 3 litres d'aigua i menjar alguna cosa abans de sortir. Als companys de l'equip de raids del Cambrils-Les Barques els semblarà una situació habitual abans de començar una competició, sempre surten imprevistos a l'últim moment i tens la sensació que no seràs a temps de poder sortir a la hora.
Finalment, i gràcies al companyerisme que hi ha a la Titan, consegueixo estar preparat just un quart d'hora abans de les 11. Menjo 2 platans i un café amb llet i vaig cap a la linea de sortida. No passen ni 10km quan em trobo amb el Sergio, un noi de Tarragona pel qual sento que tinc molta admiració. Al Sergio li falta l'avantbraç esquerra i domina la bicicleta amb una mà com molts de nosaltres voldriem amb les dues. Dos companys que també participen a la cursa, en Xavi Carnicé i en Jos Florenci, li han adaptat la bicicleta amb un sistema de fre hidràulic que actúa sobre les dues rodes alhora. Avui en Sergio ho està passant malament, quan em arribo al seu costat em diu que ha passat mala nit i està pagant el gran ritme que vam portar a l'etapa d'ahir. Crec que no és l'únic, hi ha força gent anant a un ritme baix i amb no gaire bona cara.
Avui és un dia diferent, hi ha molts familiars i aficionats que ens aplaudeixen a les cruilles de les carreteres i això s'agraeix desprès de la soletat del desert. Fins al km 60 la etapa és mes o menys plana, però amb un fort vent de cara que ens fa anar agrupats en pilots per a protegir-nos. A partir del km 60 comença el port de muntanya mes dur i llarg de tota la edició de la cursa (9km). És una pista ampla i gens tècnica que requereix de les últimes reserves de forces que ens quedin. Personalment, em trobo genial i començo a passar corredors intentant agafar un ritme progressiu. Anar passant gent m'anima i a la part final del port hi ha força aficionats que, amb una espenta, t'ajuden a acabar el port amb un somriure.
Desprès del gran port n'arriben 3 mes, no tan llargs com el primer, però amb unes rampes encara mes dures. Els últims 20kms de cursa me'ls passo intentant disfrutar al màxim de la aventura viscuda i, tot i que estic cansadissim de la etapa tan exigent d'avui, desitjaria que aquesta aventura no acabés mai. Crec que amb un cul nou i sense llagues tornaria a començar la Titan Desert demà mateix.
Finalment, arribo exhaust als jardins de la Alhambra de Granada en gairebé 5 hores i mitja d'etapa. Avui ha estat el dia mes dur de tots i crec que hi ha gent que ho passarà molt malament de debò. La organitzaicó ha marcat els carrers de Granada per a que un tram neutralitzat ens porti fins al Palau de Congressos, on s'ha insta-lat una passadís amb tanques ple de gent als voltants i un petit escenari on se'ns fa entrega del fòssil que ens identifica com a "Finishers" de la edició 2011. Mentro creuo el passadís de l'arribada, somric content com un nen i veig unes mans molt familiars que m'agafen per a que m'aturi. Un petó i una forta abraçada de la meva noia em fan sentir que ja soc de nou a casa.
Estirat al llit, és la una del matí i encara no puc dormir, les imatges del desert, els poblats, els nens, les dunes i l'esforç dels companys em venen al cap sense parar. Una vegada mes, me'n adono que l'esport uneix a les persones i trenca fronteres com poques altres coses al món, i és la màgia de l'esport el que em fa estar encara més unit als meus companys d'aventures.
La megafonia del vaixell em desperta a les 6 informant-nos que ja podem anar a esmorzar al restaurant. Dit i fet, esmorzar, fer la maleta, organitzar la motxilla que portarem durant la cursa, preparar el passaport i a fer cua per passar la duana.
A les 8 en punt pujem a l'autobus al port d'Almeria que ens deixarà a Abla, poble des d'on surt l'última i mes dura de les etapes de la Titan Desert 2011. Arribem sobre les 9:15 al camp de futbol de Abla, busco la caixa on tinc la meva bicicleta desmuntada. Quan començo a muntar-la recordo que tinc que reparar el fre de la roda del darrere, doncs a mitjans de l'etapa d'ahir em vaig quedar sense fre i avui amb el desnivell que te la cursa segur que el necessitaré en les baixades. M'estresso, només em queda una hora i quart per la sortida i tinc que muntar la bici, reparar el fre, passar el control de firmes, recollir els 3 litres d'aigua i menjar alguna cosa abans de sortir. Als companys de l'equip de raids del Cambrils-Les Barques els semblarà una situació habitual abans de començar una competició, sempre surten imprevistos a l'últim moment i tens la sensació que no seràs a temps de poder sortir a la hora.
Finalment, i gràcies al companyerisme que hi ha a la Titan, consegueixo estar preparat just un quart d'hora abans de les 11. Menjo 2 platans i un café amb llet i vaig cap a la linea de sortida. No passen ni 10km quan em trobo amb el Sergio, un noi de Tarragona pel qual sento que tinc molta admiració. Al Sergio li falta l'avantbraç esquerra i domina la bicicleta amb una mà com molts de nosaltres voldriem amb les dues. Dos companys que també participen a la cursa, en Xavi Carnicé i en Jos Florenci, li han adaptat la bicicleta amb un sistema de fre hidràulic que actúa sobre les dues rodes alhora. Avui en Sergio ho està passant malament, quan em arribo al seu costat em diu que ha passat mala nit i està pagant el gran ritme que vam portar a l'etapa d'ahir. Crec que no és l'únic, hi ha força gent anant a un ritme baix i amb no gaire bona cara.
Avui és un dia diferent, hi ha molts familiars i aficionats que ens aplaudeixen a les cruilles de les carreteres i això s'agraeix desprès de la soletat del desert. Fins al km 60 la etapa és mes o menys plana, però amb un fort vent de cara que ens fa anar agrupats en pilots per a protegir-nos. A partir del km 60 comença el port de muntanya mes dur i llarg de tota la edició de la cursa (9km). És una pista ampla i gens tècnica que requereix de les últimes reserves de forces que ens quedin. Personalment, em trobo genial i començo a passar corredors intentant agafar un ritme progressiu. Anar passant gent m'anima i a la part final del port hi ha força aficionats que, amb una espenta, t'ajuden a acabar el port amb un somriure.
Desprès del gran port n'arriben 3 mes, no tan llargs com el primer, però amb unes rampes encara mes dures. Els últims 20kms de cursa me'ls passo intentant disfrutar al màxim de la aventura viscuda i, tot i que estic cansadissim de la etapa tan exigent d'avui, desitjaria que aquesta aventura no acabés mai. Crec que amb un cul nou i sense llagues tornaria a començar la Titan Desert demà mateix.
Finalment, arribo exhaust als jardins de la Alhambra de Granada en gairebé 5 hores i mitja d'etapa. Avui ha estat el dia mes dur de tots i crec que hi ha gent que ho passarà molt malament de debò. La organitzaicó ha marcat els carrers de Granada per a que un tram neutralitzat ens porti fins al Palau de Congressos, on s'ha insta-lat una passadís amb tanques ple de gent als voltants i un petit escenari on se'ns fa entrega del fòssil que ens identifica com a "Finishers" de la edició 2011. Mentro creuo el passadís de l'arribada, somric content com un nen i veig unes mans molt familiars que m'agafen per a que m'aturi. Un petó i una forta abraçada de la meva noia em fan sentir que ja soc de nou a casa.
Estirat al llit, és la una del matí i encara no puc dormir, les imatges del desert, els poblats, els nens, les dunes i l'esforç dels companys em venen al cap sense parar. Una vegada mes, me'n adono que l'esport uneix a les persones i trenca fronteres com poques altres coses al món, i és la màgia de l'esport el que em fa estar encara més unit als meus companys d'aventures.
MARIO ORTIZ FABREGAS (INTEGRANT DE L’EQUIP CAMBRILS GRUP LES BARQUES)
